Mare, no vas demanar promeses,
ni monedes de canvi,
només vas obrir els braços
com qui obre el món.
Em vas vetllar els somnis,
els genolls pelats,
la por al llamp,
la fam de futur.
Les teves abraçades tenien gust de refugi,
de tardes càlides sense rellotges,
d’un idioma secret que encara guardo
sota la pell dels meus sentiments.
El fil que ens va unir
es va tornar invisible,
en un llaç etern
que encara ens cus la vida,
des del primer batec,
des del silenci que ens va ensenyar
a anomenar-te.
No hi ha distància que talli
aquest cordó antic:
ni el temps,
ni la culpa,
ni tan sols l’oblit.
Segueixes, mare, teixint-nos l’ànima,
sense demanar-nos més
que ser nosaltres mateixos.
José Antonio Artés
No hay comentarios:
Publicar un comentario